Màxima il·lusió

Amb la retirada dels pessebres i els arbres de Nadal —prematura, que la cosa halal seria deixar que la pols s’acumulés sobre el Nen Jesús fins a la Candelera, però ja se sap tenim pressa—, s’ha esfumat de les mirades que m’envolten aquella humitat característica, entre la llàgrima i la xaladura, que havia colonitzat les còrnies catalanes des dels fets luctuosos del 17 d’agost, en un encadenament d’esdeveniments que si ets, posem per cas, de Nova Gal·les del Sud, no t’acabes de creure. El més interessant de l’anomenat 'Procés' és el Furious Baco emocional i aquesta espècie d’alienació col·lectiva pàtria. Tot fiat a l’encara més genuí ‘ja ho trobarem’, li hem fotut al país una cop de peu endavant que l’hem enviat com a mínim al 2022. Rècord olímpic. Ja ho trobarem. Un alliberament pagat amb targeta de crèdit, com una altra compra nadalenca, i ja anirem veient en un futur si hi ha fons al compte corrent. Ningú no podrà negar que la independència tàntrica —refresquem el concepte: renunciar a l’ejaculació republicana per poder allargar el coit processal una estona més—  no s’ajusta als termes clàssics del capitalisme. Hem vist que ens vam equivocar, que ens van vendre en el moment que teníem més força encara que no fos gaire, que ho hem fet malament. I això il·lusiona: un estadi superior de consciència. La maduresa.

 

Els fets són els que són. El 17 d’agost tenia amics a Cambrils a 50 metres d’un atemptat orquestrat per un confident de la intel·ligència espanyola. Fa de mal dir, és victimista o teatral o especulatiu dir això, però ho diré: ara podrien no ser-hi. No s’ha investigat, no hi hagut explicacions. L’1 d’octubre la Generalitat de Catalunya, una institució autonòmica espanyola, representant legal i legítima del Regne d’Espanya a Catalunya, convoca un referèndum legal, ja que aquest tipus de consultes van ser despenalitzades en el seu moment. Per tant, l’Estat espanyol va cridar els ciutadans d’una part del seu territori a les urnes. Paral·lelament, va omplir el territori en qüestió de policies exògens i es va dedicar a hostiar els mateixos ciutadans que havia convocat. Per aquest 2018 la tendència és imputar delictes inexistents a gent que té idees sospitosament semblants a les meves. En molts casos persones a qui no compraria mai un cotxe de segona mà, a risc de trobar entre les tapisseries taques olioses o engrunes de carquinyoli als plecs de la polipell del canvi de marxes, allà on són tan difícils d’aspirar. Però que no tinguin el meu mateix concepte higiènic de la vida no vol dir que no puguin pensar com jo.

 

El resum d’aquestes tres circumstàncies històriques, documentades i incontrovertibles és evident: van a per mi. I he pres la decisió més raonable quan algú et vol trencar la cara i és més fort que tu. Anar-se’n. He convençut uns amics —uns altres que no són els que ara podrien ser morts per gihadisme— d’agafar un tren d’aquests tan ràpids amb què ens obsequia Espanya i fugir a França a fer el que ens agrada, com s’estilava abans del Mundial 82 en situacions repressives. No diré quan ni on perquè n’hi ha que em busquen per fer-me mal però ja anuncio que no serà des de l’estació Camp de Tarragona perduda en la ruralia de la rere-Tabàrnia, que encara em sembla un insult territorial majúscul. L’estació vull dir, lo altre és molt dalinià i ho aprovo de guais, per tant. L’excusa serà anar a Narbona, a arrasar amb els Grands Buffets. Ja hem acordat l’estratègia. Que començarem amb les ostres i el marisc, evitant excés de salses, i ens hem prohibit el pa, que no és qüestió d’atipar-se de carbohidrats sinó de fetge gras i formatge. Quan no puguem dir fava sortirem passejant cap a l’estació, parlant de les nostres coses molt masculines i de les xafarderies habituals també molt masculines i ens queixarem molt de la mediocritat que evita que nosaltres manem i portem la nació cap a la seva merescuda glòria. Parlarem de les dones que ens han deixat —moltes sense ni saber-ho, vivint encara amb nosaltres— i dels homes que ens han fet el salt, perquè som molt mascles però també tenim amics molt gais, que tampoc són els que ara podrien ser morts.

 

I llavors pararem a fer uns whiskets perquè encara tindrem una horeta abans d’agafar el tren i al primer occità que se’ns acosti li diré que je suis del Champ de la Tarragone, i que la Catalogne c’est diferent i que si la dictadure i la solidaritat europiènne i que si la fraternité i que tomba i que gira i que em doni asil que no puc tornar. És un pla perfecte. Un cop salvats de nosaltres mateixos, conclourem que ens agradava més aquell país d’abans, on la llibertat era una promesa i no aquest d’ara que és el reflex de la nostra impotència i, amb tots els matisos i prevencions que convinguin, del nostre fracàs.




Comentaris

envia el comentari