Travesso les Borges del Camp amb el cotxe i deixo enrere el paisatge populós i industrial de la zona metropolitana que formen Reus i Tarragona i els pobles propers. La riera, els camps d'oliveres, els marges amb avellaners i ametllers i els primers turons que precedeixen les muntanyes de Prades agafen protagonisme i fan que el paisatge prengui la força que no té a ciutat. Passat Alforja enfilo carretera amunt entre pins imponents i bonics cingles que combinen vetes de roques blanques amb d'altres de vermelloses. Abans d'arribar al coll d'Alforja passo per davant de la pedrera de CUMESA on s'extreuen àrids per fer paviments i per cobrir la base de vies fèrries. A banda i banda de carretera hi ha camions treballant, estructures industrials, munts de pedra i grava i pols en suspensió. Tot plegat m'expulsa del paisatge bucòlic pel qual circulava i em porta, per un moment, a un escenari postapocalíptic. Però aviat deixo enrere la pedrera i segueixo conduint amunt entomant amb paciència un revolt darrere l'altre. Les carreteres de l'interior de Tarragona són gairebé mefistofèliques. Pel que jo conec, les més embrollades de Catalunya. Són les úniques en què em marejo mentre condueixo. Val a dir, però, que les recompenses que donen un cop superats els entrebancs circulatoris també acostumen a ser difícil de trobar enlloc més del país.

 

Arribo al capdamunt del coll. A mà dreta hi ha una altra pedrera, la de Grupo de Cementos Portland Valderrivas. Només el nom acolloneix i fa evident que s'hi mouen coses de pes. Hi fan formigons i granulats per a obra pública. Al Camp de Tarragona hi tenim força tirada en això de les pedreres. N'hi ha 56, i sobretot al Baix Camp, que és on més en funcionen perquè s'hi pot extreure granit, un material molt escàs però de molta qualitat. Aquesta pedrera, situada ja en terme d'Arbolí, és l'última que em trobaré en aquesta zona. Així doncs no em cal patir perquè els meus ulls tornin a plorar sang en veure una altra d'aquestes nafres que rebenten el paisatge. Nafres necessàries —que carreteres, cases i vies de tren no es fan de fum, em direu—, però nafres al capdavall. Més tranquil, doncs, vaig baixant cap a la vall del Siurana. Com que el temps és quiet, fa més fred a mesura que davallo cap als fondals. Marejat com estic, abaixo la finestra per eixorivir-me. Sento el soroll del motor del cotxe i el de les rodes sobre l'asfalt, però em sembla més intens el silenci fred de fora. És com si entre el Montsant i la serra del Molló es fes el buit i tot quedés en una quietud i un silenci de pedra.

 

Aquí baix les vinyes aguanten quatre fulles que han perdut la brillantor del vermell de la tardor i ara són més aviat d'un marró mat. Tot es va adormint i va agafant un color apagat d'una humilitat gairebé cartoixana, un color ocre, de pedra, un cop més. Queden enrere les mil tonalitats del vermell de les fulles dels arbres i de la vinya a la tardor i encara queda lluny el verd fluorescent i enlluernador dels plançons de la primavera. Arribo a Cornudella entre vinyes despullades i oliveres dorments. M'aturo al Cafè La Renaixença. Demano un entrepà que em posa l'estómac a lloc. A les taules de fora, a tocar de la carretera, hi seuen joves escaladors i vells jubilats. Els joves parlen animats i delerosos de la roca i la verticalitat dels cingles de Siurana. Cingles de pedra vermella per on s'enfilen aquests xicots valents i fibrats, pedra que va veure caure l'orgullosa Abdelazia, la reina mora, que es va fotre espadat avall abans de veure el poble conquerit pels cristians. Per la seva banda, els vells que hi ha al bar, quasi no es mouen. Xuclen, tranquils, la poca escalfor que els arriba del sol indolent amb la mirada clavada en la carretera asfaltada. Asfaltada, espero, amb material de les nostres pedreres. Posats a petar-nos el territori, almenys que serveixi per a alguna cosa.



'Encabat' d'esmorzar, amb ànims renovats, segueixo amunt, cap a Prades. Vaig guanyant alçada sense deixar de fer tombs i més tombs. Arribo al coll d'Albarca, que parteix les muntanyes de Prades de les del Montsant. A l'esquerra hi queden els conglomerats imponents de la Serra Major. S'intueixen, també, les encofurnades coves i balmes que es formen amb la marga i que van fer del Montsant un lloc predilecte de místics i eremites. Jo, però, giro cap a la dreta i remunto entre els Segalassos i la serra de la Gritella, en pujada suau, cap a l'altiplà de Prades. Al coll de Forcals les sensacions són gairebé alpines. Els avets i pollancres que custodien la carretera m'acompanyen fins a arribar al poble. A la Vila Vermella la muralla, el portal d'entrada a la plaça Major, l'església, i moltes cases llueixen, sota el sol mandrós d'aquest principi de desembre, el vermell viu dels seus murs. A la plaça una senyora escombra l'eixida de casa seva arreplegant pols i minúscules partícules de pedra rogenca que, com en un rellotge d'arena, va escolant-se entre les parets antigues. La senyora entra a casa seva i tanca la porta darrere seu. Al cap d'un moment la xemeneia comença a fumejar.




Comentaris

envia el comentari