Groc. Tot un fons de color groc sobre una gran tela. I al centre, lleugerament desplaçada cap a la dreta, una taca blava. No pot ser d'altra manera. Perquè el groc és el complement del blau. El groc absorbeix la llum blava. I als contorns d'aquest blau hi entreveiem el blanc de la tela. Al voltant: figures, símbols. Són estrelles, asteroides i planetes d'un negre contundent. Però un d'aquests objectes còsmics és verd. I un altre vermell. I un home i una dona, també negres, s’hi perfilen. I una línia com un horitzó que també és un ocell. Un ocell fet horitzó. L’horitzó fet ocell. Horitzó-ocell. És «L'or de l'atzur», una obra de finals dels anys seixanta de Joan Miró. 

 

Or. El fons és or. És llum. Llum aspra. I atzur: el blau de l'heràldica. Un blau intens. Marí. D'arrel mineral. Antic. D'una civilització antiga. D’una civilització a les llunyanes terres de l’Orient. El lapislàtzuli que meravellà a Marco Polo. Atzur i or. L'atzur i l'or, sempre aparellats en els erminis i en els folres medievals. En «L'or de l'atzur» hi ha tot això. Hi ha els colors primaris, matemàtics per naturals, evidents, directes i també hi ha la tradició, la tradició comuna i mítica i la nostra pròpia tradició, la que ens és més propera, eminentment medieval i lluminosa. I el gust per la figura ben delimitada i ben definida, estilitzada, directa, com en l'art zen, com en les estampes japoneses. 

 

«Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, al qual sempre torno. En altres llocs tot ho mesuro en comparació a Mont-roig». Perquè Miró, nascut a Barcelona, va passar molts estius al mas familiar, un mas blanc i clar, de color i forma, de forma neoclàssica, en l’estil dels edificis 'indianos', a Mont-roig del Camp. Des dels primers anys. Des de la infantesa. Que és quan tot el nostre imaginari es conforma. I aquesta confrontació, aquesta vivència, amb la llum i la terra, amb el mar, del Camp foren ja per sempre el tema principal de la seva obra. 

 

Miró va anar llimant amb els anys l’influencia de les diferents avantguardes que circularen una darrera l’altra, ben apressades i efervescents, com ballant la conga, pel seu temps, desbrossant la seva veu artística del fauvisme, del cubisme, de l'expressionisme... fins a trobar una essència pròpia. L’essència. Fins a tornar al primer. A la infància. A l'instint. Al més pur i veritable. A la vida en si mateixa. A la llum. A la joia. Una pintura que ja no és pintura. És signe. Esdeveniment poètic fixat. Objecte d'irracionalisme concret. 

 

Als darrers anys de la seva vida s'establí a prop de Palma, a Mallorca. On Josep Lluís Sert li havia dissenyat un estudi. Allí, es tornà a capbussar en el paisatge. Literalment. Pintava sobre les roques, sobre la sorra, entre els pins... amb una força atàvica i lliure que influí fortament en les noves generacions d'artistes, començant per Miquel Barceló. 

 

A Mallorca tornà al paisatge. A un paisatge que era molt seu. Que li era molt familiar. Al terreny del Camp dels seus inicis. Perquè si bé el paisatge sentimental pot ser ben delimitat, no ho és pas el geològic, que és com és, inabastable, mai circumscrit a la mesura humana. I la terra, la pedra, la mar i la llum de Mallorca és la mateixa que la del Camp. El mar. L'atzur. La llum aspra i primitiva. L'or. El groc intens. Groguíssim. El groc de la llibertat. 




Comentaris

envia el comentari