República

Una benedicció del cel ha estat aquesta fal·lera sobtada del teu marit, Hera Sotorra, per voler salvar la pàtria, per no perdre’s cap manifestació ni cap concentració ni cap cassolada. Com des de fa ja uns quants dissabtes ara el tens reunit amb el seu Comitè de Defensa de la República. Mentre ell rep instruccions de resistència pacífica o debat les properes accions d’acord amb els esdeveniments, que canvien cada dos per tres, la teva defensa frontal renovada amb un parell de mamelles noves de trinca mercè l’herència sobtada de la teva tia conca Carmeta, de Maspujols, Deulacullienlasevagloria, que t’ho va deixar tot, és repassada puntualment pel papito Wilson Ernesto que et fa embogir i rebregar i xisclar i girar com un mitjó.

 

L’atzar va voler que un dia et caigués un tanga al pis de baix i tu l’anessis a recuperar ding-dong i et sortís aquest bé de Déu de Wilson Ernesto amb samarreta imperi, mulat, amb uns morros d’aquí a allà, com si hagués de xuclar-t’ho tot i tu, als teus cinquanta i tants, ben portats, sense els estralls de cap fill pel mig, amb algun retoc més deixant de banda els pits refets, t’enrojolessis com una adolescent i et tremolessin les cames quan ell, abans de tornar-te la peça de roba, l’olorés com si volgués filtrar l’aire a través del teu entrecuix miamol. El deixares fer quan t’engrapà, un dia, a l’ascensor.

 

Ara, cada dissabte al matí, malgrat que el teu marit et diu que no cal que t’aixequis per fer-li l’esmorzar, tu li prepares amb tota la il·lusió del món pensant que el teu Wilson Ernesto està tot just a punt de trucar a la porta. Així que el teu marit surt de casa, tu fas una perduda al mòbil del cubà i et poses sota el raig de la dutxa per oferir-te al seu cos bru, neta i relaxada. Ni saps què et fa. Tanques els ulls i et sents com un animalet lúbric que mai hagués tingut la menor idea que es podien sentir tantes coses i tan endins i tan fondes i tan dolces, a la vegada. Ara tot just celebra un referèndum pujant per la teva cama, després una proclama al teu pubis rinxolat i s’atura en el ventre i s’hi exilia i s’hi arrapa amb tot: amb la llengua, amb les mans, amb la boca, desestructurant-te l’estat de placidesa de fa un moment fent-te tornar tarumba.

 

Cansat de tanta política després se t’endormisca explicant-te els colors de Playa Gánabo o de Cayo Levisa, l’aigua que hi és pura i clara com el vostre vincle, que no comporta res; l’arena fina i blanca, com si la neu s’hagués fet pols calenta i s’emmotllés a la forma dels vostres cossos encara tebis. De com li posaren Ernesto no pas pel Che, sinó per Hemingway, amb qui el seu avi, anava sovint a pescar amb el seu iot, el Pilar. De com les va passar putes a Sierra Maestra, després de llicenciar-se en medicina, només perquè va insinuar que voldria marxar a l’estranger. «Fidel era un comemielda, Puigdemoln me paresse un tío serio».

 

Quan ell se’n va, a mig matí, fas una dormida llarga, tota fatiga, extasiada, fins que arriba el teu marit. És curiós, perquè d’ençà de l’augment mamari, també a ell li plau aixecar acta del teu cos: després de dinar, tot just encara amb el gust del cafè als llavis. Els decrets que ell signa no segueixen els mateixos debats salvatges de Wilson Ernesto; són reglaments més suaus, reposats, que tu acceptes com una cirereta al pastís de posseir la ciutadania d’una república només feta de cossos que es troben.




Comentaris

envia el comentari