(H)ostatges

Els he vist. Sense uniformes. Amb molt poca roba. De tan a prop que n'he pogut flairar el tuf ofenós, entre Brummel de mossèn i Axe d'adolescent. Fàcilment reconeixibles. Van en grups de tres o quatre. No van mai sols. No són gegants, ni cíclops, tot i la mida descomunal, potser lestrígons antropòfags, per la quantitat de carn que ingereixen per inflar-se els músculs exagerats. Potser com els lotòfags han acabat oblidant per què han vingut, condemnats al plaer del descans, del sol i de la bona vida, hostes de la costa daurada. Des que els van fer fora de l'hotel Gaudí de Reus, han plantat la bandera al Cap Salou. S'han fet forts en una roca, baluard on ningú els molesta i des d'on controlen i dominen només aquell bocí de carrer que no porta enlloc. Si poguessin però, ho ocuparien tot.

 

La primera incursió al campament enemic no va sortir com jo esperava. Sense voler-ho, amb la meva companya, també una activista sediciosa com jo, vam acabar a la gola del llop. Vaig escollir un diumenge assolellat d'octubre, per no agafar-los en plena feina. La intenció era observar des la terrassa de l'hotel Negresco I com estava la situació a l'hotel Negresco II. Operació avortada. La terrassa del Negresco tanca avui, quina llàstima, em diu la directora. Però, oh sorpresa, resulta que és una exalumna meva de quan donava classes a nocturn, ja és ben petit el món. Que quina casualitat, que quina gràcia, deixeu que us convidi a un cafè a l'altre hotel. «A l'altre hotel?» Preguntem totes dues sorpreses. «Sí, hi estareu bé, no patiu. El Maurizio us portarà el que vulgueu, estareu bé.» I ens deixa entre els policies a la terrassa. Seiem en una taula al sol. Al costat un grup de tres juga a cartes, amb la baralla espanyola, no cal dir-ho. Ens van mirant de reüll. Nosaltres no perdem de vista el Maurizio. No entenen res del que diem. Un sembla que capta que parlem en català, perquè es fa el graciós intentant dir «Veintiset». El sol apreta. La testosterona també.

 

«Señoritas, tendrán que bañarse al final, con el calor que hace». Somriem mentre ens caguem en ells en català, que per sort no ens entenen. A poc a poc van despertant-se de la migdiada, quarts de 6. Van sortint als balcons mig despullats. Tres o quatre banderes d'Espanya. Sabatilles esportives pudents a la intempèrie. Senyals de masculinitat. Un exhibicionisme descarat que esdevé insuportable quan ens adonem que tota la terrassa i el bar s'ha omplert d'homes de totes mides i classes, uns prenent cafè, d'altres torrant-se al sol amb un banyador no proporcional a la seva mida corporal, d'altres jugant al mòbil... L'ambient es torna gràvidament ofensiu i intimidatori. Marxem, ja n'hem tingut prou. Un «passi-ho bé», de part nostra i un «buenas tardes, señoritas», de part seva. El pàrquing, a fora, ocupat per una vintena de furgonetes i un policia fent guàrdia, armat.

 

 

Dilluns torno a acostar-me al campament enemic. Em diuen que surten a fer fúting pel camí de ronda, intimidant senyores i senyoretes. Algunes dels barris de Torreforta han sucumbit als seus encants durant les nits, es veu que èpiques, de festa al port, amb els seus amics del vaixell de Tarragona. Allà al polígon també ocupen un gimnàs bastant conegut. I em diuen els meus informadors tarragonins que els han vist fent turisme per les muralles de Tàrraco. Això els ho perdono, per deformació professional. Organitzo la segona operació. Tenen el carrer tallat. Em pregunten «A dónde se dirige, señorita» i em fan recular. Baixo a prendre cafè a la zona dels penya-segats, on comença el camí de ronda. El que veig és sorprenent. Als pectorals s'hi podria escriure la constitució espanyola. Cap pèl al pit. Ni al cap. Uns abdominals de ferro. Aconsegueixo agafar el mòbil i capturar aquest moment per a l'eternitat. No puc deixar de mirar l'slip estampat del primer de tots, que calça mitjons compressius fins a sota genoll, d'un arabesc atigrat. El bocí dels dos metres de cos que té més tapat és el sec de la cama. El tatuatge d'un escurçó li guaita per l'espatlla dreta. Ulleres de sol. No fos cas. El del costat és més gran, d'edat, porta només un boxer negre per sota els ossos de la pelvis. El pulsòmetre molt lluny, sota els pectorals. Barba. Mitjons curtets. S'agraeix. El tercer ja porta samarreta. També s'agraeix. Els haurien de detenir per escàndol públic, exhibicionisme i mal gust, que ni els turistes del Salou Fest.

 

Durant els següents dies, més incursions i expedicions. I més colles de runners. Alguns més destapats que altres. Pantalons curts. Barbeta ben retallada. Tatuatges i pit descobert, amb gens de pèl. Sembla que això ja no fa de mascle ibèric. Llegeixo a la premsa que n'han arribat més i que els han posat al Negresco I. És cert. Hi passo. Ple a petar de furgonetes. Baixo pel carrer del costat i camino pel camí de ronda, que passa tot just per la terrassa espectacular de l'hotel. Des de dins tens la sensació que estàs en un creuer de luxe, la piscina queda suspesa sobre el penya-segat, com un gran balcó sobre el mar. Un vidre separa la terrassa del caminet. Intento no badar, que encara em fotré roques avall, però la piscina encara és plena a aquesta hora del migdia de policies amb banyador fent la seva feina al sol, a cent cinquanta euros de dietes al dia.

 

Ni l'airat Posidó va aconseguir fer-los fora. Diuen que la llevantada va ser titànica arreu, però especialment ofensiva al petit carrer Replanells. Els arbres van ser arrencats un per un, per forts vents que els van fer caure sobre les furgonetes escrupolosament arrenglerades de la policia. Des del 112 m'explica el meu contacte, que se'ls van rifar tot el dia i que degut a tantes incidències climatològiques cap dotació de bombers va poder anar a enretirar els pins. Va haver de ser la brigada municipal de Salou qui ho fes armada amb motoserres. Mentre ells es limitaven a no moure ni un dels seus músculs i a gravar-ho des dels seus telèfons mòbils. Cada dia passo a fer la ronda, com a bona sentinella. Tots els hotels van tancant al cap Salou, el Negresco I ja ha tancat i obrirà amb els jueus que vindran a celebrar la seva Pasqua. Interessant combinació. A aquest pas els del Negresco II ja es quedaran a passar les festes de Nadal. I mentre ells dormen aquí, deu dels nostres ja dormen a presó. Sine die. Algú deurà posar fi a aquesta tragicomèdia absurda, cal esperar. Algun Deus ex Machina a l'estil dels de Woody Allen acabarà amb aquesta intimidació continuada i abusiva baixant d'un helicòpter militar, sortint d'un vaixell de guerra o volant metamorsofat en Piolín? Prego a Ares, déu de la guerra que dorm tapat amb la pell dels seus enemics que s'aparegui. I penso en les dones i els homes dels presos polítics aquests vespres que els dies s'escurcen. També en les dels policies. I, fins i tot, en les dones estimades per Odisseu en el seu camí cap a Ítaca. Lluny de ser Penèlope esperant a la llar amb son fill, assetjada pels pretendents que han ocupat el seu palau, jo vull ser aquest cop Circe, fetillera empoderada amb la seva vara, per convertir tots els assetjadors en porcs, que de fet, poc n'hi falta. Em poso en la seva pell i en la de totes. No tinc més armes. Com a molt l'escopeta de matar conills de mon pare. Sento la fredor de tanta carn crua i la fortor de pell de conill arrencada. Deixem-ho. Intento aplacar la ira mantenint al cor la idea d'Ítaca. Resistència passiva. Com el dia que vam rebre. M'ho vaig repetint. A cada porc li arriba el seu Sant Martí, però mentre tenim invasors de camp i platja, hi ha deu demòcrates dormint a presó.




Comentaris

envia el comentari