Què va passar dijous

Em vaig aixecar a les 6.40 h, com gairebé cada dia que tinc la desgràcia d’anar a treballar i no m’adormo els cinc minuts de rigor. Com que sabia que ahir seria una (altra) jornada històrica, però, el meu organisme es va sobreposar a una setmana de galipàndria desmotivadora i va obrir els ulls talment plats de postre. El meu cos, darrerament, també m’indica que no esmorzi gaire que segons què fa de mal pair quan les neurones no s’han posat a lloc i té la sospita fundada que la matraca de l’esmorzar fort a les set del matí respon a algun tipus d’interès fosc i confabulatori de la Internacional Dietètica Imperialista. Interessos foscs. Potser això descriuria el que va passar ahir. Però abans de parlar d’ahir retrocedim fins un altre dia històric, el matí del 10 d’octubre.

 

En realitat, si algun canvi real d’status quo ha d’esdevenir en aquest parrac de país, es va gestar durant aquell matí quan Espanya va desplegar la seva arma secreta, la desinformació i la incultura. Era una arma de destrucció massiva que havia guardat amb zel i cura durant molts anys, abonada amb una xarxa de prejudicis mediàtics trenadíssima i que, quan es va haver d’abocar a contrarestar una hipotètica declaració d’independència es va veure forçada a actuar. No va funcionar. En absolut. Els moviments coordinats per deslocalitzar seu socials d’empreses i les crides al pànic monetari generalitzades han tingut un impacte tan irrisori que ha d’haver descol·locat l’estratègia prevista. Els meus informants m’expliquen com a Torreforta, barri tarragoní amb comptes corrents llustrosos ben inflats per les parades industrials però poc invertits en l’ascensor social i el foment de l’educació i la cultura, la brama principal era ‘què passarà amb els meus estalvis quan hi hagi un euro català’. L’avantatge principal de ser bilingües no és saber què diuen a La Sexta sinó que ens dóna accés a la seva cultura. Som biculturals. Sabem com pensen. Puigdemont també.

 

Ahir el President va fer molt de teatre. I del bo. Que és el que es fa des de la inconsciència. Tots hem viscut moments de tensió en els quals hem respost amb actes reflexos, amb intel·ligència cinètica, que és allò que David Foster Wallace atribuïa a Roger Federer per explicar el seu moviment prodigiós a pista i la resposta gairebé automatitzada a una rapidesa de joc que depassa els llindars de tot raonament. Després d’actuar, quan analitzem per què hem fet una o altra cosa, independentment de si ha estat la més adequada o no al que la situació requeria, ens adonem que estàvem prèviament condicionats a prendre aquella decisió. El programa, l’entrenament, l’ànima és una petita dictadora que sempre aconsegueix treure la poteta.

 

Puigdemont es va creure el seu paper i ens va fer creure a tots que ens rendia. I ho va aconseguir per talent federià, que no consisteix en ser més fort o més ràpid sinó en ocupar l’espai —en els seu cas l’espai del discurs— unes dècimes de segon abans que l’adversari. És la gran notícia d’ahir. Constatar que el partit el juga algú que el pot guanyar. Cert és que de seguida se li va poder veure la tàctica i el farol, basat amb la certesa que des de Madrid només saben —i poden— jugar el seu estil destraler. Que Jordi Cuminal i Albert Batalla —que munta a la Seu d’Urgell aquell tinglado meravellós dels formatges del Pirineu—, gent de la seva corda, fossin els primers en estripar carnets ja va fer saltar la llebre, però la realitat és que ens va tenir tot el dia perseguint la bola de costat a costat de la pista. Punt per a ell.

 

I ara què? Doncs no en tinc ni puta idea. Ahir estava pontificant sobre que si una altra generació perduda, que si havíem estat a les portes que si ja ho faran els nostres fills que si patatim que si patatam. Fins que a útima hora de la nit hi va haver una altra estripada de carnet, la de Santi Vila, que sembla, fins i tot, no virtual. Hi ha programa, hi ha plàning i hi ha entrenament, però si la bola de rival t’arriba com una bomba a 200 quilòmetres per hora, per molt que sàpigues fer anar la raqueta et pot doblegar el canell. Com diu un amic meu molt sensat: ui, això no ha fet més que començar.




Comentaris

envia el comentari